Català
Un gronxador de parc grinyola al vent, buit.
Un llum del porxo crema fins a les tres.
Un telèfon vibra una vegada sobre un escriptori polit i després s'apaga.
En un cotxe, un home s'estreny la corbata i condueix.
No es trenca res.
Així comença.
Una cadena del gronxador grinyola.
No hi ha ningú.
Una mare aboca una segona copa, la mà precisa.
Les notícies enumeren tempestes en un altre país.
Una mestra registra una absència i deixa el camp en blanc.
Un uniforme penja planxat, a punt per al matí.
Ningú diu el nom.
El silenci guanya pes.
Un somier frega contra el guix en un pis estret.
Un infant dibuixa una porta sense maneta.
Una treballadora social marca “inconcloent”.
Un capellà escombra un graó, mira de reüll el rellotge.
Els fets són a la vista.
Esperant permís per desaparèixer.
El silenci s'estén com foc pels cables
El respirem
I en diem pau
El silenci s'estén
Com foc
Com foc
Una cicatriu traça una infantesa sota una màniga.
Els ulls es fixen en una esquerda del sostre.
Una rialla en un passadís cau com una amenaça.
Una porta es tanca amb clau des de dins. Per sempre.
El cos porta el llibre de comptes.
Els interessos s'acumulen a la foscor.
Repinten la casa amb colors més clars.
Pengen un nou rètol: “Refugi segur.”
Instal·len càmeres amb angles més amples.
Ensenyen una lliçó sobre “el perill dels desconeguts”.
El foc es mou sota terra.
Per les arrels.
A través nostre.
El silenci s'estén com foc pels cables
El respirem
I en diem pau
El silenci s'estén
Com foc
Com foc
Un dia, deixen un expedient en un seient.
Un veí agafa el telèfon i no penja.
Una finestra esclata des de dins.
Un sol crit parteix l'aire fred.
Després les sirenes.
Sempre massa tard.
El silenci s'estén
com foc pels cables.
Tastem el fum
i en diem pau.
Fins que tota la casa
queda buida per dins,
les posts del terra
contenint l'alè.
Una cadena del gronxador grinyola.
Text original
A playground swing creaks in the wind, empty.
A porch light burns until three.
A phone vibrates once on a polished desk, then goes dark.
In a car, a man tightens his tie and drives.
Nothing breaks.
That’s how it starts.
A swing chain creaks.
No one is there.
A mother pours a second glass, her hand precise.
The news lists storms in another country.
A teacher records an absence, leaves it blank.
A uniform hangs pressed, ready for morning.
No one speaks the name.
The silence gains weight.
A bedframe grinds against drywall in a narrow flat.
A child draws a door without a handle.
A social worker checks “inconclusive.”
A priest sweeps a step, glances at his watch.
The facts sit in plain sight.
Waiting for permission to disappear.
Silence spreads like fire in the wires
We breathe it in
And name it peace
Silence spreads
Like fire
Like fire
A scar charts a childhood beneath a sleeve.
Eyes lock on a crack in the ceiling.
Laughter in a corridor lands like a threat.
A door locks from the inside. For good.
The body keeps the ledger.
Interest accrues in the dark.
They repaint the house in brighter colors.
Hang a new sign: “Safe Haven.”
Install cameras with wider angles.
Teach a lesson on “stranger danger.”
The fire moves below ground.
Through the roots.
Through us.
Silence spreads like fire in the wires
We breathe it in
And name it peace
Silence spreads
Like fire
Like fire
One day, a file is left on a seat.
A neighbor lifts the phone and does not hang up.
A window shatters from within.
A single shout splits the cold air.
Then the sirens.
Always too late.
Silence spreads
like fire in the wires.
We taste the smoke
and call it peace.
Until the whole house
stands hollow,
floorboards
holding their breath.
A swing chain creaks.
Svenska
En gunga på en lekplats gnisslar i vinden, tom.
En verandlampa brinner till tre.
En telefon vibrerar en gång på ett blankpolerat skrivbord och blir sedan mörk.
I en bil stramar en man åt slipsen och kör.
Inget går sönder.
Det är så det börjar.
En gungkedja gnisslar.
Ingen är där.
En mor häller upp ett andra glas, handen stadig.
Nyheterna räknar upp stormar i ett annat land.
En lärare noterar en frånvaro, lämnar rutan tom.
En uniform hänger pressad, redo för morgonen.
Ingen säger namnet.
Tystnaden får tyngd.
En sängram skrapar mot gipsväggen i en trång lägenhet.
Ett barn ritar en dörr utan handtag.
En socialarbetare kryssar i ”utan klar slutsats”.
En präst sopar ett trappsteg, sneglar på klockan.
Fakta ligger öppet framför alla.
Och väntar på tillstånd att försvinna.
Tystnaden sprider sig som eld i ledningarna
Vi andas in den
Och kallar den fred
Tystnaden sprider sig
Som eld
Som eld
Ett ärr kartlägger en barndom under en ärm.
Blicken fastnar vid en spricka i taket.
Skratt i en korridor landar som ett hot.
En dörr låses från insidan. För gott.
Kroppen för bok.
Räntan växer i mörkret.
De målar om huset i ljusare färger.
Hänger upp en ny skylt: ”Trygg hamn.”
Installerar kameror med vidare vinklar.
Lär ut en lektion om ”farliga främlingar”.
Elden rör sig under marken.
Genom rötterna.
Genom oss.
Tystnaden sprider sig som eld i ledningarna
Vi andas in den
Och kallar den fred
Tystnaden sprider sig
Som eld
Som eld
En dag lämnas en akt på en stol.
En granne lyfter luren och lägger inte på.
Ett fönster krossas inifrån.
Ett enda rop delar den kalla luften.
Sedan sirenerna.
Alltid för sent.
Tystnaden sprider sig
som eld i ledningarna.
Vi smakar röken
och kallar den fred.
Tills hela huset
står ihåligt,
golvbrädorna
håller andan.
En gungkedja gnisslar.